En dos (12) dies: Israel

Com que encara estic en reubicació, com una guiri qualsevol, les imatges amb què m'he omplert els ulls els darrers dies i encara estic processant... Unes quantes, no les millors, no les més interessants. Només unes de representatives.

Sobrepassada

Estic sobrepassada d'informació.
Ja no sé si el Millet ha espiat la Generalitat per fer uns informes sobre els vicepresidents del Palau de la Música.
O bé si el Barça jugarà a l'hotel del Palau, mentre els regidors requlifiquen la Generalitat i els periodistes espien els mòbils dels consellers.
O bé si no hi haurà requalificació dels terrenys del Barça, ni del Palau, ni de la Generalitat i deixaran d'intercanviar zones verdes en cementiris per alçades en zona de luxe (i això jo ho he vist amb els meus ullets marrons).
O bé si finalment en B(M)illet estirarà de la manta i deixarà amb el cul enlaire tota la gent que diu que ha sucat d'aquestes comissions pagades de sotamà (imprescindible la confessió que va publicar la Vanguardia el 17 de setembre).
O bé si els del Barça es deixaran de parides i faran la feina que els toca fer, començar a preparar els fitxatges per la temporada vinent, la campanya electoral o seguir menjant a dues mans i seguir posant-se com bacons.
O bé si els estudis de la Generalitat tenen alguna mena d'utilitat, a més de servir per posar al terra quan es frega.
En qualsevol cas, el que no es pot permetre és que tot plegat quedi en escàndols de portada del tebeo aquest que és el Periódico i que posi en dubte totes i cada una de les institucions del país, així, d'una plomada.
El Millet és un lladre. Fins aquí, totes i tots d'acord. Doncs al talego. Ell i tots els seus compinxes, tots, els qui sigui oportú: polítics, periodistes, constructors, músics, gerents, directors adjunts i porters. Tots i totes, qui calgui.
El Joan Oliver i en Joan Laporta no són aigua clara. Doncs que els seus socis i patitzants els fotin al carrer a les properes eleccions, que per això és un club privat. I si consideren que és bona la seva gestió, doncs que els tornin a votar.
Els que hi han contractat informes innecessaris i cars amb diner públic, de totes i tots, que pleguin d'una vegada i que se'n vagin a l'OTG (al carrer Aragó, cantonada amb Casanova, n'hi ha una, per si no la coneixen) a buscar un curro més adient a les seves capacitats. El de xoriço està previst al carrer Hospital, però hi ha molta demanda.
I dit això, que permetin que tota la gent que treballa honradament en fundacions, en equips esportius i en política, que és molta i curra molt, pugui fer-ho amb dignitat i sense haver d'amagar-se'n, que ja fa pena que uns quants indignes, ajudats per uns pseudoperiodistes envejosos i amb odi, posin en escac l'estat que estem intentant construir.
Perquè em fot que tinguem totes les misèries d'un Estat sense tenir cap de les virtuts.

Torrelles de Foix, Alt Penedès

En èpoques de crisi, cal imaginació i ús de tots els recursos.

Per això faig servir el meu bloc per a anunciar la venda d'un pis a Torrelles de Foix, a l'Alt Penedès.
El pis té 65 metres quadrats, tres habitacions, menjador, cuina i bany i està moblat i equipat amb tots els electrodomèstics (en funcionament, ja que tots els subministraments estan donats d'alta).
S'hi pot entrar a viure avui mateix. El preu és de 90.00o euros, però en podem parlar.



































Hi ha un jardí comunitari, així com dues piscines, una gran i una petita. Té bones vistes, fins a Montserrat.


Torrelles de Foix està a l'Alt Penedès, al mig de la ruta del vi, de les caves i de les vinyes. És un poble preciós a 12 quilòmetres de Vilafranca del Penedès, amb un entorn natural que permet les excursions al patrimoni romànic, a la natura (fonts, rius i vinyes, així com entorn muntanyós), i hi ha activitats de lleure natural (cavalls, senderisme...).
Hi ha autobusos que uneixen Vilafranca i Torrelles i que estan lligats als horaris de la Renfe.
Les nenes i els nens poden córrer lliurement pel poble, amb les bicicletes o bé a peu, o poden fer-hi excursions.
Com a llocs d'interès hi ha la riera, la Font fresca, la Font de l'Omeda, la Font perduda i la Font trobada, entre d'altres.
Les festes majors, al voltant del 25 d'agost, atreuen molta gent de tota la comarca i són un dels esdeveniments amb més seguiment de la comarca.
Si us plau, si sabeu d'algú que pugui estar-hi interessat o interessada, feu-li arribar aquesta informació.

Bons propòsits per al nou any. 1er: posar la casa en marxa

Ja hem tornat de vacances. Ja hem deixat caure les motxilles al terra del menjador, hem donat l'aigua, la llum i el gas (estic farta que un dels meus veïns penques em punxi la llum; almenys a l'agost s'ha de fotre i fer servir espelmes!), hem obert la nevera i ens hem posat a plorar per la buidor i hem posat la tele i ja m'he indignat amb TV3. En definitiva, comencem la vida normal.
Aquest any serà diferent, almenys un tros, però per intentar evitar la meva crisi "torno al cole", he decidit començar els meus bons propòsits quan toca, al setembre.

Propòsit 1: posar la casa en marxa.

Això vol dir buidar motxilles, omplir rentadores, buidar rentadores, omplir estenedors, buidar la càmara de fotos a l'ordinador, omplir la nevera, buidar les bosses amb els pocs regals que hem portat per la família (ens ha sortit més car el viatge del que pensàvem!), omplir els pulmons amb la humitat de Barcelona...
M'he llevat d'horeta perquè el meu propi llit m'ha semblat un estrany, m'he dutxat i ja tornava a suar (maleïda xafogor barcelonina!), ha baixat a esmorzar al bar perquè no tenia ni una gota de llet a casa, m'he arribat a l'Opencor per comprar alguna cosa per dinar i m'han atracat a la caixa: 15 euros per unes salsitxes i una amanida de bossa, he tornat a casa maleint la brutícia de la ciutat i la pudor a pixum, m'he mirat les motxilles i els he pegat una coça per apartar-les del pas, he posat les salsitxes i l'amanida a la nevera, m'he assegut davant l'ordinador i he pensat en el propòsit 2: ja ho faré demà, que total, tampoc no cal posar les coses en marxa massa ràpid...

Comencem l'any com el vam acabar, fent el dropo!

Tanquem per vacances!

Tot i que oficialment encara no estic de vacances, me les prenc del meu bloc, que és de les poques coses que decideixo jo sola amb mi.
Per tant, us deixo amb imatges que fan vacances! Que us provin molt i que torneu amb les piles carregades!

Apriorismes estúpids (5): "Jo faig crítica televisiva", per Ferran Monegal

Us deixo, per si a algú li interessa, el correu que li he enviat al Monegal, de BTV, i que segur que no llegirà en públic...
Si algú s'apunta a denunciar aquest farsant, almenys farem pinya. No em prenc la molèstia ni de penjar-ne una foto....

"Benvolgut senyor Monegal, o bé els seus i les seves ajudants,

els vull fer arribar la meva queixa en relació al seu programa. Vostè o vostès diuen que el fan és crítica televisiva, però en realitat no fan res més que re-ensenyar de nou totes les misèries que passen a la televisió. El crim de les nenes d'Alcàsser reproduït del programa de l'Albert Castillón, els nens que n'apallissen un altre i ho han gravat pel mòbil, els pares que han estat humiliats...

Avui mateix, sota el paraigua de denunciar els 9 minuts que Cuatro va passar ensenyant la mort d'un noi a Pamplona, en els Sanfermines, ens els ha passat, íntegres, perquè si algú no els havia vist, els pogués veure. I denunciava que Cuatro feia pornografia amb la mort del noi? Què se suposa que feia vostè? I amb la mare? Si Antena3 havia estat miserable ensenyant el dolor de la mare, vostè s'hi ha abonat, també.

Però el que em sembla ja més lamentable és que vostè es vulgui fer ressò de la detenció de Sergi Vicente a Urumchi quan estava cobrint les manifestacions de uigurs en protesta contra la violència han (ètnies xineses que estan en conflicte per diversos motius, entre els quals moviments independentistes, protestes de discriminació religiosa, problemes econòmics, persecucions contra els uigurs que han passat de ser més del 70% de la població a ser només el 30%, entre d'altres...), digui que l'han detingut per alguna cosa que vostè ni sap ni, literalment, "li interessa"... Potser és que la notícia no era prou escabrosa, prou sagnant, no hi havia prou misèria, no hi havia la Merceditas Milà ni la "ratomàquia" que tant li agrada?

Benvolgut senyor Monegal, em sembla que fa trampes i que ens intenta fer passar bou per bèstia grossa. I no és la primera vegada que ho crec, però aquest cop em sembla ja tan escandalós que li faig arribar la meva queixa, que segur que no llegirà en públic.

Ben cordialment"

Apriorismes estúpids (4): quan hi ha crisi, no s'ha de fer Festa Major

Cada dia, a les pàgines dels nostres il·lustres mitjans de comunicació escrita, ja sigui en paper o al web, podem trobar cartes de ciutadans i ciutadanes, que de forma més o menys anònima, expliquen a la ciutadania que és una vergonya que es facin festes majors arreu del país, tenint en compte que estem en crisi.
Amb això, suposo, deuen voler dir que és llençar els diners programar actes lúdico-festius, quan hauríem d'agafar tots els dinerets i dedicar-los a donar subvencions, ajuts i altres a la gent que s'ha quedat sense feina.
Un moment, si us plau. Pensem.
Les administracions públiques ja dediquen una bona part dels seus recursos a donar protecció a la gent que es troba en situacions crítiques. L'Estat del benestar ens garanteix a totes i tots una protecció suficient, tot i que en alguns casos (i sempre n'hi ha de més extrems) en què la protecció falla. A casa nostra, pràcticament ningú es mor de gana. Pràcticament ningú es mor de malalties curables (i dic curables, no de malalties estranyes, no de malalties terminals i no de vellesa). A casa nostra, pràcticament ningú es troba dormint al ras. Les escoles i la sanitat són gratuïtes i per a tothom. Això no vol dir que tothom pugui accedir a tot, evidentment.
Ens hem acostumat, i ha estat un gran error per part dels ciutadans i ciutadanes i sobretot per part de les administracions, a que quan tenim el més mínim problema algú (diga-li administració, diga-li crèdit bancari) vingui i ens tregui les castanyes del foc. Ens hem acostumat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Ens hem acostumat a ser uns irresponsables consumats, a creure que ho teníem tot sense haver d'esforçar-nos-hi ni una mica. Ens hem acostumat a sentir que per què cal esforçar-se a l'escola si total passes de curs igualment i a la construcció sempre hi ha feina. Ens hem habituat a sentir que estalviar era de vells i que cal viure la vida al màxim i que sempre hi ha un crèdit esperant-nos, per poder seguir gastant.
I ara, que arriben les vaques flaques, au, tots a córrer. La xarxa ja està teixida. Hi ha pocs, poquíssims forats. La immensa majoria hem caigut, sí, però no ens l'hem fotuda del tot. Estem trampejant.
I les Festes Majors són una manera de trampejar. D'oferir oci i lleure i cultura. D'oferir serveis que també són imprescindibles. De permetre conèixer castellers, timbalers, gegants, capgrossos, festes d'aigua, concerts, rutes culturals, espais oberts que normalment estan tancats. De portar als pobles i ciutats una mica d'aire fresc que ens permeti respirar. De tornar a trobar els veïns i les veïnes en situacions relaxades i no pegant-nos per un lloc a l'autobús perquè arribem tard a la feina.


Les Festes Majors són una despesa imprescindible per als pobles i ciutats. Es poden reduir actes que no beneficien el conjunt de la ciutadania, d'acord. Es poden retallar pressupostos públics i demanar a les entitats i a la població que des de la seva iniciativa privada (si és que després de tants anys d'abúlia encara els en queda) col·laborin, organitzin i participin. Es poden portar grups menys coneguts i que redueixin una mica la despesa. Es poden buscar fórmules per a fer-ho una miqueta més barat. Però no es poden eliminar. A part que és una part de la cultura de cada poble i ciutat que és un valor innegable, a més ofereixen a la gent que no s'ho pot pagar habitualment l'accés a l'oci i a la diversió.
Ara, es pot estudiar si cal una festa major per barri o si és millor anar sumant esforços i fer una sola i xula Festa Major.